En poc menys d’una setmana hem assistit a l’inici de la caiguda de dos senyeres polític-econòmic del País Valencià.

El molt horonable dimiteix del seu càrrec de President de la Comunitat Valenciana i la principal caixa d’estalvis és intervinguda pel Banc d’Espanya. Però no s’equivoquen no ha sigut la nostra Islandia particular (raons no ens faltaven) el nostre President i la caixa no han caigut després d’una revolta de la nostra societat, més bé han caigut d’un arbre ja madurs fins i tot amb olor a podrit.

I tots dos van tindre oportunitats de no arribar a aquests extrems, la CAM va tindre dos oportunitats de fusionar-se en altres entitats, però la seua cabuderia de ser la dirigent va frustrar les aliances. Camps també va tindre moltes oportunitats per no arribar a ser el primer president de comunitat autònoma en dimitir, una tan òbvia com no haver-se presentat com a candidat bé per la seua voluntat o forçat pel seu partit. El seu ego ha sigut més fort que la realitat.

Camps i la CAM han sigut referents de la desfeta polític-econòmica neoliberal al País Valencià, les apostes de Terra Mítica, Fórmula 1, construcció, projectes insostenibles, han resultat fallides una darrere de l’altra. La censura de Canal 9 i la falta de mitjans de comunicació lliures no ens han deixat alçar més la veu en contra d’aquests problemes, però fins i tot gent que hauria  d’estar propera a la dreta econòmica com la patronal del turisme han sigut crítics amb les polítiques de Camps. Una volta dimitit sembla ser que més gent s’atreveix a alçar la veu en contra.

En propers episodis veurem com evoluciona el judici a Camps i la intervenció de la CAM i conseqüent venda, de moment un gaudeix del seu sou públic i d’aforament i l’altre rebrà 2.800 milions d’euros públics. Però està clar que la societat valenciana ha perdut dos ocasions de demostrar-li a Camps que no podia ser President i que una altra caixa pública era possible (Caixa Ontinyent queda aprop i Islandia queda massa lluny).